El destí de les velles masies

Quan era petit els mitjans de transport no eren ni de lluny el que són ara. Hi havia pocs cotxes i les carreteres eren molt dolentes. A Catalunya no hi teníem ni una sola autopista.
Era també una època en que molts pobles varen anar acabant de buidar-se. Semblava que el camp ja no donés rendiment. Treballar a una fàbrica a prop d’una ciutat era el somni de tot camperol, fos català, castellà o andalús.
Les cases dels pobles, i sobretot les masies, es varen quedar buides i abandonades. I poc a poc s’anaven fent malbé i s’enrunaven.
A mi, els estius, quan em portaven de vacances lluny de Barcelona, m’agradava més que res descobrir cases abandonades.
M’hi passava hores explorant tots els racons i cercant petits tresors oblidats.
Però no era gens estrany que, com a tot tresor, tornés a casa amb unes quantes esgarrinxades i, molt sovint, farcit de polls i de picades de puça. La mare es posava les mans al cap quan em veia arribar tot brut i nafrat.
Avui en dia totes aquestes cases que jo visitava a les comarques d’Osona, el Cabrerès i altres llocs de per allà han estat reconstruïdes i són segones residencies de gent benestant.
Però he notat que des de fa un temps les coses estan canviant. La crisi, el preu de la benzina i potser altres factors que desconec han fet que moltes d’aquestes masies s’hagin posat en venda un altre cop.
La vida dona tants tombs!… Qui sap on ens portarà…

L’avi traginer

El besavi tenia un negoci de carros a la provincia de Castelló quan gairebé tot el transport per terra depenia dels traginers i les seves bèsties.
Era un negoci que es remuntava generacions, però amb l’arribada del ferrocarril a mitjans del segle XIX, i la seva empenta definitiva al final del segle, el transport de mercaderies va sofrir un canvi tant absolut que la feina dels traginers, com ens recorda Ruyra en el seu relat El primer llustre d’amor, va gairebé desaparèixer sense que els interessats s’ho acabessin de creure ni poguessin fer-hi res. Molts es varen arruïnar.
Quan això succeí, el besavi va dir que si havia de ser pobre, ho seria, però no al poble. I, dit i fet, tota la família es va traslladar a Barcelona.
La seva dona, la besavia Maria, es veu que era molt devota i tenia un gran caràcter. Diu la meva mare que va ser una gran remeiera que curava posant les mans i resant. I es veu que això no era una cosa ocasional, sinó que mentre visqueren a la Franja va ser com una professió.
També explica la mare que un dia li feien molt de mal els peus, perquè duia unes sabates noves que li anaven justes. L’avia Maria les hi va agafar i amb elles a les mans, va resar un Pare Nostre i alguna altra oració. Després digué amb el seu valencià tant musical: “Ací les tens, xiqueta. A vore si ara et fan mal.” I les hi va tornar i li anaven com un guant, i amb aquelles sabates, mai més no li van tornar a fer mal els peus.

El setciències

Pujo cap a Nuria des de Queralbs amb el cremallera.
Parlant amb el conductor, hi ha un xicot que, després de sentir-lo una estona, hom diria que tot ho sap i que per a ell la muntanya no té secrets.
Tot i així, veig que porta una motxilla molt petita. Massa petita per a ser ple hivern i estar tot ple de neu.
A mi em sembla un més de tants setciències.
Quan arribo a Nuria i m’instal·lo a l’alberg, demano informació per fer el Puigmal, que és el cim més alt d’aquelles contrades. Em diuen que parli amb el guia i que ell m’ho explicarà.
El vaig a buscar i… oh… és el setciències!!
Li pregunto què haig de fer per anar al Puigmal. Em diu que és delicat per anar-hi tot sòl (se n’ha adonat que estic una mica verd en alta muntanya) i que m’acompanyarà un tros de camí sense cobrar-me res.
Així ho fa. Se’n torna quan el cim es encara lluny, però a la vista. Ja no hi ha pèrdua.
Abans de marxar em diu que vagi amb compte i que quan torni, després de l’excursió, el busqui o avisi a l’alberg, perquè ell sàpiga que ha anat tot bé…

Dos per a dos

La Kiss i jo anem de passeig per la urbanització. De sobte ens trobem dos dobermans al mig del carrer. Els amos s’han deixat la porta oberta i els gossos han sortit.
No ens volen deixar passar. Borden com condemnats.
La Kiss posa la seva millor cara de mala llet i bordant enfurismada planta cara a un dels gossos.
Jo m’enfronto a l’altre cridant i insultant-lo com si m’entengués.
Poc a poc ens obrim pas i els dobermans queden enrere.
Em sento orgullós de nosaltres, i diria que la meva gossa també.

És la teva dona?

La meva ex (llavors no ho era) i jo estem dinant a prop d’Olot en un lloc senzill, petit i molt familiar.
El menut de la casa, que deu tenir 5 o 6 anys, en un apart em pregunta: “És la teva dona?”
“Sí.” Li responc
“Però si es negra!!”
Pel que es veu, aquell marrec, que ara ja deu apropar-se a la trentena, va pensar que en un matrimoni mixt hi havia algun tipus d’impossibilitat. Ves a saber si la impossibilitat que imaginava era social o biològica… Però llavors jo hauria dit que ens veia com si un ós polar volgués fer parella amb una zebra.

El telefèric del port

Sortim amb el pare del Club Natació Barcelona on m’està ensenyant a nadar, i en un xiringuito a la vora del port comprem uns musclos per dinar.
Aprofito que som al costat, per a demanar-li al pare que pugem al telefèric que porta de la Barceloneta fins a Colom.
És bastant car i, com gairebé sempre, em diu que no.
Això m’empipa i com qui no vol la cosa, deixo anar el diari que li aguanto mentre paga els musclos i el vent se’l endú.
A pesar de que deu haver notat que ho he fet expressament, no em renya i, més tard, encara em convida a un refresc mentre fem part del camí a peu.
Això em fa adonar de lo injust que he sigut. Em sento molt avergonyit i a la vegada el meu amor i admiració de nen de 6 o 7 anys augmenten exponencialment.

Imatge descarregada de flickr. Autor: Cien de cine. Llicència: Attribution-NonCommercial-NoDerivs 2.0 Generic (CC BY-NC-ND 2.0). Clic sobre la foto per ampliar

Gastronomia i innovació

Avui fem pica-pica per sopar i el que més de gust em ve és el tzatziki. Ja fa temps que ens agrada menjar-ne de tant en tant…
El nostre primer cop es remunta onze o dotze anys enrere. Som al Boulevard Magenta, en un hotel a prop de la Gare du Nord de Paris. La nit no sembla del tot segura al barri, però no tenim ganes de marxar lluny a sopar.
Voltem una mica i ens decidim per uns restaurant grec. El cambrer ens aconsella, i de tot el que mengem el que més ens agrada és el tzatziki, un entrant a base de iogurt, cogombre, all, oli, sal…
Un cop a casa investiguem i aprenem a fer-lo…
És una gran cosa innovar i, gastronòmicament, està a l’abast de qualsevol.
Trobo innecessari i avorrit menjar sempre les mateixes coses, per bones que siguin…